❓ Endevinalles

Omplo les valls i les planes,
no deixo veure-hi clar,
sovint el sol no em pot guanyar,
deixo les contrades ben gelades.

Què és allò que
el foc no pot escalfar?

Pot ser de llana o de cotó,
quadrat o rodó.
Si et vols ben abrigar,
te l'has de posar.

Envolto colls i collets,
tant de grans com de petitets.

Ningú no em veu,
però amb l'ai al cos
jo em trobo contínuament;
a l'hivern sóc molestós
i a l'estiu em cerca la gent.

Sempre que et toco no em veus,
volo sense tenir ales,
xisclo sense tenir boca,
i faig mal moltes vegades.

Porto cinc celdetes,
per cinc llogaters;
i els cinc conservo
ben calentonets.

Jo sóc un estat de l'aigua
especialment a l'hivern,
que corona les muntanyes
acompanyant freda neu.

No sóc cargol ni bolet
i la pluja em fa sortir,
si cau aigua m'estarrufo
i si fa sol estic pansit.

Al cor de l'hivern em cerquen
perquè els doni escalfor,
i a l'estiu no volen veure'm
i em fan jeure en un racó.

No veus el sol,
no veus la lluna,
i si està al cel
no veus cosa ninguna.

Una cosa blanca, blanca,
s'agafa i no s'aguanta.

A l'hivern que és quan tinc vida,
tota la gent m'avorreix.

A l'estiu, que em quedo a casa,
tothom va darrera meu.

Sóc fred i fosc i plujós,
els pobres fugen de mi
com si els empaités un gos,
i els rics s'amaguen a casa
tot cercant-hi un bon redós.

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que volgués sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura , muntat sobre un cavall blanc, La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es per què hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i la oferí a la princesa.

Qui és en aquest món
que té cura del temps;
i sempre fa que un minut
tingui seixanta segons?

Em vesteixo de vermell,
el foc amb mi no prospera;
tant si crema una caseta
com si crema un castell.

Qui és l'home
al qual totes les medecines
el fan viure?

Pujo i baixo cada dia,
sempre faig igual camí,
portant noves de mil maneres,
sense cap interès per a mi.

Qui és aquell,
que sempre crida a tothom
per anar a la processó,
però ell mai no hi anar?

Tot el dia amb la gorra i el xiulet
vigilo els cotxes i l'autobús;
renyo als qui fan el ximplet,
i per culpa d'ells, ara hi ha un embús.

Qui és, qui serà?
que quan cuina pel altres
ell guanya per menjar.

Sempre brut
i engreixinat ha d'anar;
però amb la seva feina
tu podràs voltar.
I el dia que no puguis
bé prou que l'avisaràs.

Puc ser al futur
i puc ser al passat;
a vegades faig riure
i d'altres plorar;
i espero sempre que em critiquin
per tornar a començar.

Qui és massa
amassant la massa;
dins del forn la cou
i amb pala la treu?

Petit i amb una cama
i amb un bon barret
per terra al bosc humit
vergonyós ell s'amaga
de qui el busca ajupit.

Tres vestits m'has de llevar
abans d'arribar-me a la pell:
el primer punxant-te els dits;
el segon foc encenent,
i el tercer que és la camisa,
amb un punt me l'hauràs tret.
Ben calentona t'agrado,
i per fer-te passar el fred
a les brases em condemnes
per satisfer un gust teu.

No sóc cargol ni bolet
i la pluja em fa sortir.
Si cau aigua tot m'estufo,
si fa sol estic pansit.

Amb els cistells a la mà,
anant amunt i avall a la tardor,
omplen els boscos de remor.

Una capseta negra
que s'obre i no es plega.

Em faig i em fan;
si em faig em mengen
si em fan em porten.

Quan cauen les fulles seques
i els arbres s'han despullat
i el sol va perdent la força
que a l'estiu ens ha cremat,
arribo jo, reposada,
allà cap al tard d'or plena.
No saps dir-me com em dic?
Doncs jo t'ho acabo de dir.

N'hi ha de moltes menes,
alts o baixets, prims o gruixudets.
N'hi ha de molt colors,
blancs o grocs, vermellosos o marronets.

Porta el barret ben rodó,
la casa vermella té,
el busquen per la tardor,
amb cistella i un bastó.

Una veritat que no enganya.
En què s'assemblen un ou i una castanya?

Una fruita tardorenca,
que és blanca o negra,
segons madura.
Tothom la menja,
fermentada i feta suc
els grans la beuen en porró.