El monstre de Banyoles


Explica la llegenda que fa molt i molt temps, una bèstia immensa vivia en una cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.

El monstre tenia tot el cos cobert per una pell molt dura i plena d'afilades punxes que el feien invulnerable. També tenia unes grans ales i burxes des del coll fins a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes i que tenia un alè tan pestilent que quan bufava assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals.

Però el que el feia més perillós era la seva gana insaciable. Els caps de bestiar que passaven a la vora del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.

La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell drac que es cruspia ovelles, vaques i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans es podien sentir segurs. Tot i tancar-se a casa amb pany i forrellat, i reforçar la porta amb mobles i caixes, cada nit apareixia una casa amb la porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava poder aturar a aquella temible bèstia.

Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit parlar del ferotge drac, van pensar que seria encara més heroic matar un drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar als pobres vilatans de Banyoles per la gesta que volien realitzar.

Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, van gosar plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un de viu.

Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure en persona a Carlemany, un guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.

Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar dels ja pobres banyolins la gesta que, aquesta vegada n'estaven segurs, realitzarien tot seguit.

Quan hi van arribar, muntats en cavalls, les espases en alt, van cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa i del seu resultat poc se'n sap.

Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que fins i tot el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.

Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, van creure que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar.

Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins van anar a suplicar al monjo que els deslliurés de la terrible fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques va accedir a alliberar a la gent del drac.

Així fou com va sortir de la vila resant, i es va dirigir, sense parar de resar, fins on era el drac. Quan el Drac el va veure, no va fer cap gest hostil. Al contrari, es va mostrar dòcil com el gat més manyac que us pugueu imaginar.

Llavors el monjo es va dirigir cap al centre de la vila amb el drac a darrera. En arribar a la plaça va cridar a tothom:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, va prosseguir - deixeu les armes a terra, doncs aquest drac no us farà res.

Un vilatà, quan es va recuperar de veure el terrible drac tant manyac, es va decidir a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut?, va replicar un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany, va respondre el monjo. Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats?, va cridar un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.

La gent es va quedar mirant el drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen va sortir del mig de la multitud i va acaronar el drac que també es va mostrar molt afectuós. La gent, tot seguit el va imitar.

Finalment el monjo es va endur el drac cap al seu cau, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

Fi