La Campaneta

Heu de saber que la Campaneta, aquesta bonica planta que, quan arriba el bon temps s'enfila per tot arreu, per jardins, murs i balconades, escampant ufana les seves fulles verdes i les seves flors d'alegres colors, era en altre temps una planteta humil que, arran de terra, estenia les seves fulletes primes i punxegudes entre les que de tant en tant treia el caparró una flor, una campaneta pàl·lida.

Tot i tractar-se d'una planta molt petita i no gaire vistosa era bona amiga d'ocellets, abelles i borinots, amb els quals tot sovint tenia llargues converses i als qui explicava rondalles i contes.

Entre els seus amics hi havia una bonica cadernera per qui tenia gran afecte, aquesta cadernera havia fet el niu a les branques d'un arbre no gaire lluny d'on havia nascut la campaneta.

La campaneta estava amoïnada doncs ja feia dies no havia vist la seva amiga, ni havia sentit el seu cant, quan de sobte, l'ocellet va posar-se prop d'ella, amb un aire tot afligit.

- Què et passa, amiga Cadernera? - li va preguntar la planteta.

- Ai! Si ho sabessis, Campaneta amiga! - respongué l'ocell. - Un dels meus fillets, aquell tan eixerit que començava a refilar tan alegrement, s'ha trencat un ala, i no pot moure's del niu fins que estigui totalment guarit. Cada dia em demana que li parli de tu, que li contaves tantes coses boniques. Prou que treu el caparró des del niu, per intentar veure't, però, pobrissó! No ho pot aconseguir ... Està trist i enyorat doncs ja fa dies que no pot veure res més que les fulles del nostre arbre i els retalls de cel que s'entreveuen.

- Vaja, quina llàstima, pobret! - va exclamar la bona Campaneta- Sí que em sap greu, ja miraré si puc remeiar la seva pena.

I vet aquí que la petita planta va començar a estirar-se, estirar-se, arrapant-se fort a la terra, mirant de cara al cel, amb tant bona voluntat i amb l'únic desig de poder complaure el petit ocellet ferit, que miraculosament va disposar de prou força i alè per arribar fins a la soca de l'arbre on niava la Cadernera. Un cop allí, va començar a arrapar-se al tronc, per tal d'arribar fins al niu.

I heus aquí que quan ja va ser dalt de tot va veure treure el cap del niu al petit ocell malalt. La petita cadernera, en veure la formosa planta a la vora del seu niu, es va posar a cantar d'alegria.

La Campaneta es va adonar llavors que les seves fulles havien pres la forma d'un cor i que les seves floretes pàl·lides s'havien convertit en unes bellíssimes flors en forma de campana de fines sedes blaves i roses, lil·les i morades ...

D'aquesta manera la humil Campaneta va veure recompensades la seva bondat, paciència, esforç i insistència.