El gnom

Temps era temps en el que vivia un rei molt ric que tenia tres filles que sortien cada dia a passejar pel jardí reial.

El Rei, que era aficionat a cuidar els més bells arbres, tenia especial predilecció per un en concret, tant era així que tot aquell que gosés agafar-ne un fruit, era objecte d'una maledicció i anava a parar immediatament sota terra a un lloc desconegut per tothom.

Quan arribava la tardor, els fruits penjaven de l'arbre, vermells com la sang. I les princeses anaven cada dia veure'ls, amb l'esperança que el vent els fes caure; però mai en queia cap, encara que el vent fes inclinar les branques fins a tocar de terra, com si s'haguessin de trencar en qualsevol moment.

Heus ací que un dia la germana petita va voler tastar un fruit i els va dir a les altres:
El nostre pare ens estima massa com per deixar que ens caigui la maledicció a sobre; només ho deu fer amb els estranys.
Va agafar una fruita ben gran, li va clavar una bona mossegada i va exclamar, dirigint-se a les seves germanes:
- Oh! Proveu-la! En ma vida mai havia menjat res tant bo!
Les altres van mossegar, una rera l'altra, aquell fruit tan deliciós i, immediatament les tres germanes es van enfonsar sota terra en un instant, i mai més ningú en va saber res d'elles.

Al migdia, quan el pare les va cridar per anar a dinar, ningú va poder-les trobar, tot i que van buscar per tots els racons del palau i del jardí.
El Rei, espantat, va fer pregonar per tot el país que qui li tornés les seves tres filles es podria casar amb una d'elles.

Van ser molts joves els que van sortir a buscar-les, doncs tothom apreciava aquelles tres donzelles, que sempre havien estat molt amables i, a més, eren molt belles i intel·ligents.

Van sortir també tres germans caçadors els quals, després de caminar durant vuit dies, van arribar a un majestuós palau ple de luxoses estances.
En una d'aquestes cambres hi havia una taula parada amb sucosos menjars, tan calents que encara desprenien vapor, tot i que en tot el palau no semblava que hi hagués ningú. Van estar esperant a l'amo del castell durant mig dia, mentre els fastuosos menjars seguien sense refredar-se fins que al final, famolencs, es van asseure a la taula i es van cruspir tot el que hi havia.

Aleshores van decidir quedar-se a viure al castell, i van jugar-se a la sort a quin d'ells li correspondria quedar-se el primer dia per guardar la casa, i a quins buscar les princeses.

Li va tocar guardar el castell al germà gran, així que l'endemà els dos més joves van sortir a cercar les donzelles.

Al migdia va presentar-se al castell un home diminut, que va demanar al caçador una llesca de pa. El caçador va tallar una llesca i la va oferir a aquell homenet, però aquest la va deixar caure a terra i va demanar a l'home que la recollís i li donés. L'home, servil, es va ajupir per a recollir la llesca de terra i llavors el nan va aprofitar per agafar un pal i donar-li unes quantes garrotades.

L'endemà li va tocar el torn de quedar-se a guardar la casa al segon dels germans caçadors, i es va repetir la mateixa escena. Quan, al capvespre van arribar a casa els altres dos, el més gran li va preguntar com havia anat la guardia aquell dia.
- Doncs molt malament, va dir l'altre.
Els dos germans grans es van explicar el que els havia passat; però van decidir no explicar res al germà petit, doncs no l'estimaven gens i el consideraven un beneit, perque era un home de molt bona fe.

El tercer dia el germà petit es va quedar al castell i, com en els dies anteriors, s'hi va presentar l'homenet i li va demanar una llesca de pa. Quan el germà petit li va donar, l'homenet la va deixar caure i li va demanar que la recollís. Però el noi li va replicar:
Com dius? No pots recollir-lo tu mateix? Si tan poca feina vols donar-te per agafar el menjar, potser és que no te'l mereixes!
L'homenet es va enfadar molt i va insistir per tal que el germà petit l'obeís, però l'altre s'hi va negar. El nan va intentar, aleshores, agafar el bastó igualment, però el germà petit hi va arribar abans i va aprofitar per donar-li un parell de garrotades.
- Prou! Prou! Deixa'm anar i et diré on són les princeses!

En sentir aquestes paraules, el noi va deixar de pergar-lo i l'homenet li va confessar que ell era un gnom, un esperit de la Terra, i que com ell n'hi havia mil més. Li va dir que si el seguia el podria dur fins on eren les filles del Rei.

El gnom va portar el jove caçador fins a un pou d'aigua sec i profund, i va dir-li que els seus germans li volien mal i que, si volia salvar a les princeses, ho havia de fer ell tot sol. Els seus germans també les voldrien alliberar, però sense haver de patir ni treballar.

Per rescatar les princeses hauria de disposar d'un cistell, el seu ganivet de caça i una campaneta. Amb aquests materials hauria de baixar fins el fons del pou. Allà hi trobaria tres cambres, a cada cambra, una princesa encarregada d'acaronar els caps d'un drac que tenia molts caps. I per rescatar-les, hauria de tallar tots els caps dels dracs de les estances de les princeses.

Quan li va haver dit tot això, el gnom va desaparèixer.

Al capvespre, van arribar els altres dos germans i li van preguntar com havia passat el dia.
- Molt bé, va respondre ell. No he vist ni una ànima, excepte al migdia, quan se m'ha presentat un homenet i m'ha demanat que li donés un tros de pa. Quan li he donat, l'ha deixar caure i m'ha demanat que li recollís. M'hi he negat, m'ha amenaçat i aleshores ens hem barallat i l'he vençut. En guanyar-lo, m'ha dit on són les tres princeses.

En sentir això els germans grans es van enfurismar, pensant amb ràbia que ells haurien pogut aconseguir aquella valuosa informació.

El germà petit però era tan bondadós, o tan beneït com pensaven ells, que l'endemà els tres germans van anar fins el pou i es van jugar a la sors qui havia de ser el primer en baixar. Li va tocar al germà gran, va agafar la campaneta i va dir:
- Quan la faci sonar, pugeu-me ràpidament.

Amb prou feines havia baixat uns quants metres que ja va fer sonar la campaneta, així que els altres dos van afanar-se a fer-lo pujar.

Amb el segon va passar més o menys el mateix i, finalment, li va tocar al més jove dels tres germans baixar fins el fons del pou.

Quan va arribar al fons del pou, va sortir del cistell, va desembeinar el ganivet i es va acostar a la primera porta que va trovar. Va parar-hi l'orella per escoltar i va poder sentir com el drac dormia profundament, roncant sorollosament. Va obrir suaument la porta i va veure com una de les princeses estava acaronant un gran drac de nou caps. El jove va agafar amb totes les forces el seu ganivet i d'un sol cop va tallar els nou caps del drac. Immediatament, la princesa es va posar dempeus i amb un salt el va abraçar i li va donar un fort petó amb tot el seu cor. Aleshores, va treure's una joia d'or que duia al pit i la va donar a aquell valent que l'havia salvat.

Després el jove va sortir de la cambra i va anar a la segona habitació, on la segona de les filles del Rei havia estat condemnada a acaronar un drac de set caps. I talment com havia fet amb el primer, d'un sol cop li va tallar tots set caps.

Finalment va arribar a la tercera habitació, i va alliberar la tercera princesa d'un drac de quatre caps.

Les filles del Rei ja lliures de la maledicció abraçaven al jove caçador, tot agraint la seva proesa, li preguntaven coses i l'omplien d'afalacs.

Malgrat tot el noi no es va distreure i les va acompanyar fins on era el cistell, i va començar a fer sonar la campana fins que els seus germans van sentir-la, i van començar a estirar de la corda per a treure les princeses, una a una.

Quan finalment li tocava pujar, va recordar les paraules del gnom sobre el mal que li desitjaven els seus germans, així que va posar una pedra dins del cistell i, efectivament, en arribar a mig pou, els germans van tallar la corda i cistell i pedra van caure al fons.

Els dos germans grans pensaven que ja era mort i van decidir dur les tres filles del Rei a palau. Abans les van obligar a prometre que dirien que havien estat ells els que les havien rescatat.
I així ho van fer, presentant-se davant el Rei i demanant cadascun d'ells la mà d'una de les donzelles.

Mentrestant, el més jove dels germans caçadors vagava per les estances, pensant que la seva seria una mort segura en aquell indret tan amagat.
De sobte, va veure una flauta penjada d'una paret i es va preguntar:
- Què hi deu fer aquí una flauta? Qui pot sentir-se content com per tocar la flauta en un lloc així?
I, mirant els caps dels dracs, es va dir:
- Vosaltres tampoc no em serviu per a res, i així, passejant amunt i avall rumiant com s'ho faria per a poder sortir del fons del pou.
Cansat de tant rumiar, va despenjar la flauta de la paret i va començar a tocar una melodia, i heus ací que de sote van començar a venir molts gnoms, i a cada nota que tocava n'arribaven més, fins que les estances van quedar completament plenes de gnoms.

Li van preguntar què desitjava, i ell va respondre amb fermesa que només volia tornar a la superfície. Aleshores el van agafar pels cabells i el van pujar fins a terra.

Lavors el noi va córrer cap a palau, on ja estaven preparant l'enllaç dels seus germans amb les princeses i va arribar a la sala on el Rei els havia reunit a tots.

En obrir les portes, les princeses van caure desmaiades a l'instant i el Rei, tement que alguna cosa dolenta els hauria fet aquell vailet, va ordenar que el tanquessin a les masmorres.

En recuperar el coneixement les tres germanes, van demanar que se n'havia fet del noi. Quan el Rei va preguntar per la insistència de les filles per veure'l i la seva reacció, les donzelles van contestar que no podien explicar-ho per una promesa que havien fet.

Aleshores el Rei va demanar que ho expliquessin a la xemeneia mentre ell sortia a fora i parava l'orella a la porta. I així va poder sentir tota la història.

Enfurismat, va enviar a la forca els dos germans mentiders, i va concedir la mà d'una de les seves filles al vailet.

I conte contat, conte acabat!